dimarts, 8 d’abril de 2008

La sequera nacional

La greu sequera que està patint el Principat ha posat en evidència la manca de capacitat de gestió dels nostres polítics —dels que hi ha avui i dels que hi havia ahir—. Malgrat que tot el dia s’omplen la boca amb la paraula “gestió” —segurament perquè la prefereixen a la paraula nació— són incapaços de gestionar tot allò que surti de la rutina habitual d’inaugurar casals, fer conferències a centres juvenils, discursos de festa major i declaracions grandiloqüents i buides sobre la gestió. Quan la cosa es complica una mica, correu-hi tots i a cridar a l’emergència nacional (tan sols recorden la paraula “nacional” quan tenen problemes!).

Aquest segon tripartit ja ens comença a tenir habituats a aquesta incapacitat. Tanmateix, amb la mala gestió dels comunistes de disseny transvestits de pseudoecologistes, i del govern en general, la crisi generada per la sequera han aconseguit enfrontar territorialment el país. I això, ja comença a ser preocupant.

Hi ha coses amb les quals no s’hi ha de jugar. La incapacitat política per trobar la solució a un problema tan important com és el de la sequera i per gestionar un recurs tan preuat com és l’aigua no pot comportar l’enfrontament entre conciutadans. Quan convé prendre decisions cal prendre-les, encara que a voltes siguin impopulars, però cal fer-ho amb previsió i amb els arguments prou clars perquè ningú se senti menystingut i menys encara ciutadà de segona. I és així com s’han sentit molts pagesos, empresaris i ciutadans en general de Lleida respecte a la pressió que el govern ha exercit sobre les seves consciències en nom de la solidaritat.

La gent de Lleida som, volem ser i hem de ser solidaris amb la resta del país, però no se’ns pot demanar que acceptem sense cap explicació coherent un transvasament que ni els tècnics veuen clar. Si convé fer arribar aigua a la conurbació de Barcelona perquè hi ha una emergència nacional, des del Col·lectiu 1707 serem els primers a defensar-ho, perquè tenim sentit de país i perquè per damunt de les diferències regionals hi ha una nació que és un projecte comú, però és just que la gent de les terres de Lleida rebi explicacions d’on exactament anirà i de què servirà aquesta aigua. I que des de la capital de la nació no recordin les terres de ponent tan sols quan els convé qualsevol cosa. Nosaltres també som Catalunya, a les dolentes però també a les bones.

No deien que és la gestió el que fa la nació? Ja que és l’únic que fan, que gestionin una mica bé, com a mínim que la unitat de la nació no es ressenti de les seves incompetències.

A tot això, a més, cal afegir la patètica imatge que estem donant portes enfora, ja no tan sols d’enfrontament i incapacitat, sinó de poca força política i de manca de control sobre els propis recursos. Les declaracions de Zapatero i després de Fernández de la Vega, recordant-nos qui mana de veritat i qui té l’última paraula en aquest tema, han fet encara més evident, si es pot, la insignificança de la nostra autonomia política. I des del Govern a callar, no fos cas que a Zapatero, que és qui mana de veritat sobre els destins dels catalans, se li acudís canviar d’estratègia i pactar amb Convergència.

No sabem quina sequera ens ha de preocupar més, l’ambiental o la política, però entre una i altra el país està perdent la poca dignitat qui li quedava.