divendres, 18 d’abril de 2008

100 anys d'estelada

El Col·lectiu 1707 vol adherir-se —i celebrar la iniciativa— a la commemoració del centenari del naixement de l’estelada: 100 anys d’estelada.

L’estelada és una bandera de combat, no ens enganyem, per a la pau ja en teníem prou amb les quatre barres, i aquest fet és fonamental per entendre la seua vigència i la seua raó de ser. Cal reivindicar-la com el que és: un element simbòlic que identifica el projecte polític, nascut a primers del segle passat, de recuperació de les llibertats de Catalunya —i per extensió de la totalitat del territori dels Països Catalans.

Sota l’estelada, doncs, s’hi aixopluguen cent anys d’independentisme. Però més enllà de la força històrica aquest fet porta implícit, actualment, l’estelada és el referent bàsic per demostrar al món que Catalunya no està satisfeta amb la regionalització autonomista a què la té subjugada Espanya. Quan s’enarbora una estelada i algú a l’altra punta del món pregunta que significa ajudem a la internacionalització d’un conflicte irresolt a l’Europa occidental que és vanagloria de ser el paradís de les llibertats. L’estelada és la marca que deixa la vergonya a la cara de milers d’europeus, i sobretot espanyols, que s’omplen la boca de mots com llibertat quan parlen del Tibet, però són incapaços de comprendre el dret d’autodeterminació quan el tenen al costat de casa.

A més ,l’estelada és unitat. On voleia una Estelada sabem que hi ha un sobiranista, de dretes? D’esquerres? De centre? Comunista? Liberal?... No importa, hi ha un independentista! L’estelada ens uneix a tots, per damunt de matisos inútils, i la unió del sobiranisme és la força bàsica i fonamental per caminar cap a l’objectiu que el seu estel de la llibertat ens marca.

L’estelada té els colors vermell i groc de 1000 anys d’història del nostre país, però sobretot té els colors del futur: un estel blanc sobre el fons blau de la bandera d’Europa.

100 anys d´estelada

dijous, 10 d’abril de 2008

15 anys sense Guillem Agulló: ni oblit, ni perdó


L’11 d’abril de 1993, demà farà 15 anys, el jove independentista i militant maulet Guillem Agulló va morir Montanejos (Alt Millars) assassinat d’una ganivetada per part d’uns malparits, el PP no ho va condemnar. Demà la blocosfera catalana, aquesta xarxa de llibertat i consciència nacional, el recordaran, tanmateix de ben segur que tota la patuleia de classe política catalana principatina, o no, ho ometrà i de TV3 i Catalunya Ràdio ja no n’espero res.

Si fes 15 anys de l’assassinat d’Ernest Lluc, ja tindríem tota la corrua de saltimbanquis progres a sou, fent-se petons amb cara compungida xuclant càmera i dient no sé que de les llibertats, però ells mateixos són còmplices d’aquestes retallades que apliquen dia si, dia també.

I per les espanyes tenim un José Coronado promocionant la pel·lícula anomenada “Todos estamos invitados”. L’obra tracta de la pressió que pateixen al País Basc els polítics que han de realitzar les seves tasques del dia a dia, no cal dir que tota patuleia progre i tota la dreta ultramuntana espanyolista estaran encantats d’anar-la a veure i fer lloances del mèrit i la valentia de no sé quants regidors, hipòcrites.

Doncs que sàpiguen que en Guillem no hi estarà convidat, i no n’està des de fa 15 anys, nosaltres com a col·lectiu, no oblidem i volem retre el nostre homenatge des del primer maulet que va caure a la Batalla d’Almansa, passant per les víctimes del Roser de Lleida fins a Guillem Agulló, perquè el col·lectiu es va formar per lluitar contra l’amnèsia que ens volen instaurar.



dimarts, 8 d’abril de 2008

La sequera nacional

La greu sequera que està patint el Principat ha posat en evidència la manca de capacitat de gestió dels nostres polítics —dels que hi ha avui i dels que hi havia ahir—. Malgrat que tot el dia s’omplen la boca amb la paraula “gestió” —segurament perquè la prefereixen a la paraula nació— són incapaços de gestionar tot allò que surti de la rutina habitual d’inaugurar casals, fer conferències a centres juvenils, discursos de festa major i declaracions grandiloqüents i buides sobre la gestió. Quan la cosa es complica una mica, correu-hi tots i a cridar a l’emergència nacional (tan sols recorden la paraula “nacional” quan tenen problemes!).

Aquest segon tripartit ja ens comença a tenir habituats a aquesta incapacitat. Tanmateix, amb la mala gestió dels comunistes de disseny transvestits de pseudoecologistes, i del govern en general, la crisi generada per la sequera han aconseguit enfrontar territorialment el país. I això, ja comença a ser preocupant.

Hi ha coses amb les quals no s’hi ha de jugar. La incapacitat política per trobar la solució a un problema tan important com és el de la sequera i per gestionar un recurs tan preuat com és l’aigua no pot comportar l’enfrontament entre conciutadans. Quan convé prendre decisions cal prendre-les, encara que a voltes siguin impopulars, però cal fer-ho amb previsió i amb els arguments prou clars perquè ningú se senti menystingut i menys encara ciutadà de segona. I és així com s’han sentit molts pagesos, empresaris i ciutadans en general de Lleida respecte a la pressió que el govern ha exercit sobre les seves consciències en nom de la solidaritat.

La gent de Lleida som, volem ser i hem de ser solidaris amb la resta del país, però no se’ns pot demanar que acceptem sense cap explicació coherent un transvasament que ni els tècnics veuen clar. Si convé fer arribar aigua a la conurbació de Barcelona perquè hi ha una emergència nacional, des del Col·lectiu 1707 serem els primers a defensar-ho, perquè tenim sentit de país i perquè per damunt de les diferències regionals hi ha una nació que és un projecte comú, però és just que la gent de les terres de Lleida rebi explicacions d’on exactament anirà i de què servirà aquesta aigua. I que des de la capital de la nació no recordin les terres de ponent tan sols quan els convé qualsevol cosa. Nosaltres també som Catalunya, a les dolentes però també a les bones.

No deien que és la gestió el que fa la nació? Ja que és l’únic que fan, que gestionin una mica bé, com a mínim que la unitat de la nació no es ressenti de les seves incompetències.

A tot això, a més, cal afegir la patètica imatge que estem donant portes enfora, ja no tan sols d’enfrontament i incapacitat, sinó de poca força política i de manca de control sobre els propis recursos. Les declaracions de Zapatero i després de Fernández de la Vega, recordant-nos qui mana de veritat i qui té l’última paraula en aquest tema, han fet encara més evident, si es pot, la insignificança de la nostra autonomia política. I des del Govern a callar, no fos cas que a Zapatero, que és qui mana de veritat sobre els destins dels catalans, se li acudís canviar d’estratègia i pactar amb Convergència.

No sabem quina sequera ens ha de preocupar més, l’ambiental o la política, però entre una i altra el país està perdent la poca dignitat qui li quedava.

dilluns, 7 d’abril de 2008

Les coses com són

El diari sensacionalista anglès "News of the World" ha publicat unes fotografies de Max Mosley, el president de la Federació Internacional d'Automobilisme, on aquest protagonitza una sessió sadomasoquista amb un decorat d'un camp de concentració nazi. El tabloide, que extreu les fotos d’un vídeo, explica en portada que Mosley va participar en "una orgia depravada a l’estil nazi amb cinc prostitutes en una masmorra de tortura" i en què "feia el paper de comandant en un camp de concentració".

En aquest sentit, les associacions jueves consideren que és un insult als milions de víctimes i en demanen la dimissió. El mateix diari publica un comentari del patró de la Fórmula 1, Bernie Eccleston, en què diu que no s'ho hauria cregut si no n'hagués vist les proves. Max Mosley és fill d'Oswald Mosley, fundador de la Unió Britànica de Feixistes. Els seus pares es van casar al domicili particular de Goebbels, a Berlín, l'any 1936.

Els jueus tenen clar qui són els seus enemics i quines són les eines que cal emprar per anul·lar-los o com a mínim per denunciar-los.

Els pobles i les nacions que tenen autoestima, orgull, capacitat de treball, tenacitat, valentia i visió de futur tenen un Mossad que els fa la feina, i treballa pel país.

En canvi els pobles decadents, incapaços, apàtrides, baixos d’autoestima, ganduls, moralment miserables i preocupats per patriotismes socials i pluges fines, posen un Montilla de president i un Saura de conseller d’interior.

http://skunks.wordpress.com/f1-boss-max-mosley-has-sick-nazi-orgy-with-5-hookers/

divendres, 28 de març de 2008

Què estem fent malament?

El fort revés que el catalanisme polític ha rebut en aquestes eleccions a les cambres legislatives espanyoles ha de fer reflexionar totes les formacions nacionalistes del país. Malgrat que ERC se n’ha emportat la pitjor part, CiU no ha estat capaç de millorar resultats, tot al contrari, i aquells vots que, segons afirmaven, en l’anterior contesa electoral els havien furtat els republicans, no han tornat a casa.

Si fem una valoració global, que és la que s’ha de fer des d’una perspectiva sobiranista, el catalanisme es troba en hores baixes. I aquesta situació, paradoxalment, es produeix en un moment en què les enquestes asseguren que l’independentisme i la desafecció cap a l’Estat espanyol creix.

I les formacions catalanistes estan fent aquesta reflexió que demanàvem en iniciar aquetes ratlles? No. ERC s’ha embrancat en una guerra fratricida per controlar el partit que ben poc té a veure amb una reflexió serena sobre la pèrdua del coixí electoral. I CiU? La federació se sent cofoia i afirma que la cosa no va amb ells, que han aguantat, i la seva màxima preocupació actual és si es venen per la misèria d’un vicepresidència segona al Parlament espanyol a canvi de votar a favor d’un president de la cambra que representa l’espanyolisme més ranci dins del PSOE. I la reflexió? Cap ni una.

El catalanisme polític està sent engolit pel sistema. Com no volen que creixi el bipartidisme si els mateixos partits catalans l’alimenten? I no solament això, a més d’afegir-se sense vergonya al ball que toca el PSOE, fan seus els vicis més menyspreables del joc polític:la passió desmesurada per la poltrona, els uns perquè la volen conservar i els altres perquè la volen recuperar.

I aquells que des de la base continuem creient que hi ha un més enllà nacional pel que val la pena lluitar? I aquells que ens estem preguntant com podrem avançar en l’alliberament nacional quan el catalanisme polític sembla haver-hi renunciat?

Doncs res, ens quedem amb cara de perplexitat davant d’aquest espectacle descoratjador. I ens preguntem: com pot ser que el catalanisme polític, que ha tingut en les seves files estadistes de primer ordre, hagi generat, darrerament, tanta mediocritat política. Una mediocritat política que és incapaç d’una cosa tan senzilla com deixar-se de mirar el melic —la cadira— i parar-se un moment a fer una reflexió: Què estem fent malament?

dimecres, 26 de març de 2008

Ciutat de l'Alguer

Aquests últims anys per setmana santa m’he dedicat a fer el que en diríem viatges espirituals, vaig començar fa quatre anys amb la Catalunya Nord, els últims dos anys Euskal Herria i aquesta setmana santa em vaig atansar a l’Alguer.

Tampoc sóc tant beneit de pensar que en terres sardes hi trobaria aquell racó de pau espiritual que necessitem els que ens provoca neguit aquesta majoria apolítica i acrítica que ha optat per perpetuar al poder la mediocritat socialista.

Més enllà de la bellesa del paisatge i les femelles sardes hi ha poc a afegir, potser el fet curiós que la ciutat de l’Alguer, com Perpinyà encara ha optat per preservar el símbol de la senyera, i el més curiós és que els nostres compatriotes amb els quals compartim estat com valencians i illencs aviat es van afanyar a desdibuixar la senyera amb ornaments que la desfiguraven.

És versemblant veure com, amb els últims 30 anys la llengua catalana ha reculat més en els territoris de llengua catalana, l’Alguer inclòs que en les últims tres segles.

Amb tot, cercar-hi símbols de catalanitat es fa difícil, però encara n’hi ha, però el més curiós i el que hom es para a pensar, és que sense un estat i amb guerres perdudes i polítics erràtics, els símbols catalans (senyera, llengua i cultura) encara aguanten força bé en tot l’arc mediterrani occidental, i que tenim més força de la que realment en som conscients, sinó de què, l’Ajuntament de l’Alguer es preocuparia de presentar fulletons turístics en català i que els seus empleats turístics dominessin perfectament el català, de penjar la senyera al seu balcó i que l’equip de “calcio” de la ciutat tingui la senyera com a uniforme, al igual que la USAP.

Dir també que vaig tenir el gust de conèixer personalment Carles Sachi, ex alcalde de la ciutat i activista d'obra cultural, persona prou interessant que ha treballat força per ara ja es pugui rebre la senyal de TV3 a l'Alguer, als pobres algueresos no els vull cap mal, però si ha de patir la Julia Otero i en Pellicer acabaran galdosos.

Penso que encara queda molt camp per córrer, i encara tenim una força important, però si us plau, i aniré directe al gra i voldria equivocar-me, si no hi ha una renovació política al nostre país,si no hi ha un canvi de cultura i no som capaços d’obrir-nos al món, si no som més agosarats i valents, i si no som tan acomodaticis i mediocres,i sobretot si no surten els socialistes de la Generalitat, ens trobarem que a la USAP no li caldrà dur la senyera i a la funcionària de la oficina de turisme de l’Alguer no li caldrà parlar en català.

dilluns, 17 de març de 2008

Un canvi de model per a ERC

Després del daltabaix d’ERC a les eleccions al congrés i d’una anàlisi de tots els fets succeïts al nostre país des del 2003 ençà, pensem que no ens en sortirem si no apliquem un canvi de cultura i deixem de fer la manera de fer política a la “siciliana” que té la societat catalana. ERC ha volgut entrar a fer política de “debò” amb els mateixos tics i paràmetres culturals i organitzatius que tenen els “altres”: acumulació de càrrecs, ocupar espais de poder per poder incidir en la societat etc. D’això n’és una mostra les negociacions a les diputacions de Lleida i Girona, i a algun Consell Comarcal. ERC ha pensat que pot créixer aplicant els mateixos paràmetres de creixement que van aplicar convergents i socialistes durant els anys 80 i 90. Cal, però, adonar-se que des d’aquells anys hi ha hagut importants canvis socials i organitzatius, que ens trobem en la societat de la informació i la comunicació i de les noves organitzacions.

ERC arrossega un llast (que, des del nostre punt de vista, és un orgull) el de voler “dinamitar” l’ordenament jurídic actual (la independència). De manera que, a diferència dels altres partits, que l’únic que pretenen és anar fent i qui dia passa any empeny, quan ERC vol aplicar aquests mateixos processos de treball i de comunicació, cau en la frustració més profunda i en el desencís perquè, com que, teòricament, l’objectiu no és el mateix que el d’aquests “altres” partits — no es tracta de perpetuar-se en el poder pel poder mateix, sinó avançar cap a la sobirania del país—, no pot treballar de la mateixa manera.

Potser ens acusareu d’il·lusos, però qualsevol projecte independentista hauria de desenvolupar un nou model d’organització basat en la cultura anglosaxona, un model trencador que aporti il·lusió de canvi i que es diferenciï clarament del projectes tradicionals basats en els favors i els càrrecs:

- Basat en la cultura liberal demòcrata.

- Gent preparada tècnicament, que disposa d’ofici i benefici fora de la política.

- La gent només s’ha de dedicar a la política uns anys de la seva vida, després ha de tornar a la vida laboral anterior. Curiosament això té molt sentit en un partit independentista, perquè les “brunetes mediàtiques” del nostre país tenen una gran capacitat i voluntat de cremar els nostres líders, i aquesta preparació els faria més valents i desacomplexats.

- Cal un missatge, clar, nítid, entenedor, basat un paràmetres tècnics senzills i pragmàtics, sobretot en temes econòmics.

- A l’independentisme no li caldria demostrar que sap gestionar. Primera, perquè, a la gent, la gestió els importa menys del que ens pensem. Segona perquè amb gent tècnicament preparada, ja haurien demostrat la seva capacitat a l’àmbit privat. I per acabar, la gestió també es pot demostrar en els ajuntaments i comarques o tenim majories relatives o absolutes.

El valor d’ERC ha de ser la credibilitat, la coherència i el treball honest, en resum els valors republicans. Si l’independentisme vol omplir un ampli ventall social ha de ser innovador i oferir unes propostes diferents als altres, no és fàcil, perquè representa un canvi cultural important, però si no ho fem així, no ens en sortim.

dijous, 13 de març de 2008

El futur d´ERC des del passat

Allò que té la xarxa Internet és que el que hi dius perdura, no s'ho emporta el vent. Aquest és el cas d'una entrada que va fer el dia 29 de gener Toni Cucarella al seu bloc: Cucarella. Toni Cucarella en roba de batalla. A l'entrada, hi fa una anàlisi més que lúcida de la situació en què actualment es troba ERC, però, compte, un mes abans que es produís realment. Sobren les paraules.

La temptació de la moderació

dimarts, 11 de març de 2008

El dia després

La bipolarització ha estat un desastre, preguntem-ho sinó al PNV, a IU ,a Unitat per les Illes i a CiU, sí a CiU també, perquè CiU tampoc s’ha beneficiat de la caiguda d’ERC. Que ERC s’estava equivocant ho veu qualsevol, el problema serà com redreçar el rumb.


Perquè sortir del govern del principat deixaria a ERC fora de l’espai de govern que li serveix per a bastir poder municipal, penseu que ara com ara ERC té més alcaldes que mai des de la segona república, és complicat, i sobretot ho és perquè hi entraria CiU, i possiblement ho faria amb gent que supura odi vers ERC i sense un bri d’autocrítica, i utilitzarien el poder com a revenja vers ERC, la qual cosa encara escardaria més la relació entre els catalanistes, si és que no ho està prou.

Al cap i a la fi el problema ni el té ERC, ni CiU, el problema el té el país, i només es pot redreçar amb una pacte catalanista a mig termini renovant part de la direcció d’ambdós partits, que per cert, qui conegui els partits que no ho esperi, ni a mig, ni a curt termini.

I molt en compte, aquest desgavell amaga un perill molt potent, si a les generals s’accentua el bipartidisme d’aquesta forma tant perillosa, si el nacionalisme queda reclòs a les mal anomenades autonòmiques o municipals, els partits espanyols aprofitaran la conjuntura per buidar encara més de competències els ajuntaments i les comunitats autònomes, anem molt en compte.