divendres, 28 de març del 2008

Què estem fent malament?

El fort revés que el catalanisme polític ha rebut en aquestes eleccions a les cambres legislatives espanyoles ha de fer reflexionar totes les formacions nacionalistes del país. Malgrat que ERC se n’ha emportat la pitjor part, CiU no ha estat capaç de millorar resultats, tot al contrari, i aquells vots que, segons afirmaven, en l’anterior contesa electoral els havien furtat els republicans, no han tornat a casa.

Si fem una valoració global, que és la que s’ha de fer des d’una perspectiva sobiranista, el catalanisme es troba en hores baixes. I aquesta situació, paradoxalment, es produeix en un moment en què les enquestes asseguren que l’independentisme i la desafecció cap a l’Estat espanyol creix.

I les formacions catalanistes estan fent aquesta reflexió que demanàvem en iniciar aquetes ratlles? No. ERC s’ha embrancat en una guerra fratricida per controlar el partit que ben poc té a veure amb una reflexió serena sobre la pèrdua del coixí electoral. I CiU? La federació se sent cofoia i afirma que la cosa no va amb ells, que han aguantat, i la seva màxima preocupació actual és si es venen per la misèria d’un vicepresidència segona al Parlament espanyol a canvi de votar a favor d’un president de la cambra que representa l’espanyolisme més ranci dins del PSOE. I la reflexió? Cap ni una.

El catalanisme polític està sent engolit pel sistema. Com no volen que creixi el bipartidisme si els mateixos partits catalans l’alimenten? I no solament això, a més d’afegir-se sense vergonya al ball que toca el PSOE, fan seus els vicis més menyspreables del joc polític:la passió desmesurada per la poltrona, els uns perquè la volen conservar i els altres perquè la volen recuperar.

I aquells que des de la base continuem creient que hi ha un més enllà nacional pel que val la pena lluitar? I aquells que ens estem preguntant com podrem avançar en l’alliberament nacional quan el catalanisme polític sembla haver-hi renunciat?

Doncs res, ens quedem amb cara de perplexitat davant d’aquest espectacle descoratjador. I ens preguntem: com pot ser que el catalanisme polític, que ha tingut en les seves files estadistes de primer ordre, hagi generat, darrerament, tanta mediocritat política. Una mediocritat política que és incapaç d’una cosa tan senzilla com deixar-se de mirar el melic —la cadira— i parar-se un moment a fer una reflexió: Què estem fent malament?

1 comentari:

Anònim ha dit...

La perplexitat amb què estem observant aquest espectacle polític i social no sembla tenir límits. Si un diumenge a la nit veus un polític que té prou coratge per reconèixer que s'han equivocat, l'endemà veus que ja està per altres coses... el país...? Qui pensa en el país... més aviat sembla que ells siguin el país perquè tenen un melic que s'ho empassa tot, com se'ls està empassant el PSOE i a sobre es deixen.